Text del foli de mà de l'exposició [El silenci de les respostes]

De la representació perceptible d’allò intangible a la mimesi o la genialitat romàntica, fins a l’actual banalització o espiritualitat extremes. L’art és l’inefable.

Aquesta és una qüestió que sovint dificulta la comunicació entre l’objecte artístic i l’espectador que, desarmat de coneixements analítics - tantes vegades considerats portadors de veritats qualificatives i interpretatives - desconfia de la pròpia subjectivitat com a criteri personal vàlid pel gaudi contemplatiu i estètic.

En aquest sentit, El silenci de les respostes és, pel visitant, un repte introspectiu emmarcat en un univers espiritual que respira la transcendència de les filosofies orientals. Cèlia Izquierdo proposa obrir finestres, com canals energètics, on deixar-se endur en un viatge espiritual privat i subjectiu, a la manera de Rothko. Espai i temps desapareixen en una ingravidesa còsmica de petites constel·lacions pictòriques que recorden l’obra del cèlebre artista nord americà Jackson Pollock. El procés d’abstracció que planteja aquesta jove artista gironina a El silenci de les respostes no busca traduir l’essència de la realitat tangible sinó que investiga i corporifica climes emocionals, on l’observador pot abocar-hi tota la seva subjectivitat. El llenguatge artístic no és un mer traductor de realitats, sinó que actua com un autèntic creador d’interrogants, capaç de generar - a través de la pròpia vida interna - quelcom nou, inexplorat.

Amb peces com La veritat oculta o El silenci de les respostes, es planteja una visió dual de la realitat. Aquesta és una idea que arrela del discurs platònic. La realitat de les persones succeeix, d’una banda, en un estadi tangible vinculat a la percepció a través dels sentits i, per altra banda, en un altre d’intel·ligible, en el qual la nuesa de les idees és el més rellevant. Aquestes dues formes de percebre l’existència són compatibles, però només la segona rebel·la autèntiques certeses.

En aquest mateix sentit, obres com L’abisme del desig o La veu de les ombres actuen com escenaris inductius on, com si fossin receptacles de tot i de res, aquestes obres permeten a l’espectador abocar un món interior i iniciar un viatge d’introspecció en direcció a l’anècdota personal.

L’accidentalitat quotidiana de les idees més nobles s’interroga també en un procés metacreatiu. No sempre és possible aconseguir d’una activitat creativa el resultat desitjat. L’accidentalitat – en sentit platònic – dóna ple sentit a peses com Creacions errònies. Les idees pures són impossibles de cosificar. Aquestes peces, accidents d’un ens etern i intel·ligible, n’expressen la imperfecció encadenades en un món sensible i finit. Es recupera aquí el mite de Frankenstein: l’emoció que es desperta no genera un sentiment d’insatisfacció, sinó una intranquil·litat agradable davant el fet meravellosament paorós de les Creacions errònies que brillen, imperfectes, amb llum pròpia. És un Culte a la imperfecció.

Sense abandonar la lògica platònica, Cèlia Izquierdo presenta un joc de transposicions on les emocions són corporitzades. Obres com Cicatrius o Contenir el dolor es mostren com metàfores sensorials de qüestions abstractes que arrelen de l’emocionalitat. De l’esperit al cos, una dinàmica d’empresonament.

Iniciar un recorregut conscient i viscut per El silenci de les respostes significa comprendre una actitud vital que rebutja la banalitat superficial d’una existència física en favor d’un ascendir epistemològic en vers quelcom més pur.

Laura Masó, comissària de l’exposició

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada