L’abstracció: la mort de la pintura o un camí de purificació espiritual?

Escenografia i espiritualitat presenten l’art modern com quelcom que converteix la percepció d’aquest art en un problema. La lectura materialista que va fer Clement Greemberg [1] no va trobar acollida entre els artistes espiritualistes. En el seu anàlisi no hi havia significació per justificar la transcendència, la qual expulsava l’espai pictòric a dimensions extramundanals “desaprenent” les tècniques del dibuix i la pintura. Per les dues lectures modernes de l’art, la història de la pintura s’havia acabat a principis del s.XX i es plantejava una gran crisi en la representació pictòrica. Anteriorment, en la pintura objectiva l’artista transcrivia la realitat. Llums, ombres, textures, colors, perspectives etc. Tot estava extraordinàriament calculat per tal d’oferir a l’observador una imatge de realitat. En cap cas però, es creaven objectes. En la nova proposta pictòrica l’art assumia plenament una capacitat creadora que no es referia a la realitat física del context quotidià. Kandinsky havia començat a pintar abstraccions pures i Malevick havia pintat ja el Quadrat negre. Tots dos artistes creien que havien obert les portes d’un nou món que els resultava inexplorat. Sentien que havien dut l’art a la transformació de la humanitat mentre, per altra banda, els crítics veien en el llenç monocrom de Malevich la mort de la pintura.

Aquesta nova forma espiritual de comprendre l’abstracció fou el fonament de l’expressionisme abstracte europeu. D’altra banda, en el context Americà es gestà un nucli artístic que proposà noves formes d’abstracció, les quals s’emmarquen també dins l’expressonisme abstracte tot i que mostra clares diferències amb les propostes europees. Alguns d’aquests artistes foren Jackson Pollock, Mark Rothko, Newman o Still. Les propostes d’aquests artistes passaven per conceptualitzar la pintura i l’abstracció d’una manera nova. Ja no es cercava cap correlat amb l’exterior. La vinculació de l’art amb la natura ja havia arribat al seu final i, d’una manera més contundent que no pas en el cas de l’expressionsimes abstracte europeu, l’americà convertia la tela en un cap d’acció on l’artista desenvolupava un motiu causant de la forma final de l’obra. Jackson Pollock, per exemple, desenvolupà en aquest sentit el concepte d’Action pinting, és a dir, pintura d’acció, en la qual la tela ja no es mantenia vertical a l’hora de procedir en la pintura sinó que el material bàsic era col·locat al sòl i, a través de la tècnica del dripping, és a dir, goteig, la tela rebia esquitxos i regalims que conformaven la peça final sense haver-se de cenyir a un esbós prefixat.Així mateix, altres artistes com Newman o Rothko apostaren per un treball de la llum i el color. Per a Rothko la tela suposava un espai on desenvolupar-se i la pintura esdevenia una idea de llum que, essent vista per l’observador, aquesta obra es podia comprendre i experimentar de maneres molt diverses. Rothko fou un artista que exigí sempre el paper de l’espectador en la realització de les seves obres. A diferència d’altres èpoques de la història de l’art, aquestes peces no apareixen com unes peces acabades fins que no són interrogades per l’espectador. La trascendència meditativa que genera en l’espectador l’obra de Rothko va veure’s culminada en la Capella Rothko situada a Huston [2], en la qual milers de persones hi acudeixen per reflexionar sobre qüestions de la seva vida.

En general, les obres emmarcades en l’abstracció, encara més en el marc de l’expressionisme abstracte, són indefini-bles tret que no es recorri a l’experiència de la recepció: és un deixar-se anar, un deixar-se portar.

Aquests obres tenen un important paper meditatiu que cerca un desenllaç contemplatiu. L’art, amb l’abstracció, ha desitjat, des de Kandinsky fins a Rothko, reformar l’enteniment a la recerca de la conversió total, amb l’objectiu final de dotar de celestialitat la terra i la matèria. Observar, contemplar i reflexionar és iniciar aquest camí.

Laura Masó, 2006

________________________________

[1] Crític nordamericà molt vinculat a l’expressionisme abstracte i a J. Pollock. Va publicar nombrosos documents aportant llum sobre la situació de l’art a la primera meitat del segle XX.
[2] IZQUIERDO, V., 2000, Marck Rothko, Fundació BBVA, Fundació Joan Miró: Barcelona, pp. 32-36.